Pensar l’estratègia d’una organització a partir del seu propòsit

En els últims anys he participat en la definició de l’estratègia de diferents organitzacions: un clúster audiovisual, un clúster químic, un institut de recerca, una empresa pública, diferents empreses… i recentment també un col·legi d’enginyers.

Estava donant una volta en què podia compartir sobre definició de l’estratègia d’organitzacions que no depenen d’una sola persona, la persona propietària, la persona directiva o la persona empresària, sinó que depenen d’un col·lectiu.

Un dels elements a considerar en la definició de l’estratègia d’aquest tipus d’organitzacions és la importància del relat: en la meva visió, construir una estratègia compartida pel col·lectiu implica escoltar amb atenció als diferents elements del col·lectiu i posar paraules a la cançó de l’organització, fer un relat sobre què és i a què aspira l’organització, i quin és el seu rol cap al col·lectiu i cap a la societat en el seu conjunt.

En aquesta mateixa línia, una vegada tenim el relat de l’organització, la seva cançó, és fonamental identificar el seu propòsit, que és la raó per la qual ha de continuar operant en el seu entorn, el que es perdrà la societat i el planeta si l’organització desapareix. El propòsit per a mi té més a veure amb el sentit de la vida de l’organització, és la pròpia organització qui el defineix, i no és el mateix que la missió de l’organització, que és el sentit que se li dóna a l’organització des dels elements que la constitueixen. Al final es tracta d’observar el que la vida et dóna per oferir el que la vida et demana, i el propòsit tindria a veure amb el que la vida et demana.

L’estructura tradicional de planificació estratègica inclou una anàlisi interna (qui som, què volem, amb qui podem tenir-ho i com) i una anàlisi externa (factors polítics, econòmics, socials, tecnològics, ecològics i legals que afecten o poden afectar a l’activitat de l’organització, entre altres). Aquestes anàlisis interna i externa solen resumir-se en un diagrama de debilitats, amenaces, fortaleses i debilitats de l’organització (DAFO), i a partir d’aquí es defineix la missió, la visió i els objectius de l’organització per al següent període, que sol ser d’uns 3-4 anys.

En un entorn altament canviant com en el que solen operar les organitzacions, es pot pensar que cada vegada té menys sentit definir i concretar el que farà l’organització els propers 3-4 anys, ja que en la majoria de sectors el nivell de canvi és massa alt com per mantenir una mateixa trajectòria de l’organització durant tant de temps. En la meva experiència, té molt de sentit fer almenys una vegada cada 10-12 anys l’anàlisi interna i externa i la definició detallada del propòsit, la missió, la visió, els objectius i els altres elements perquè això contribueix a crear un relat sobre qui és l’organització i què vol fer, com a enfocament general, i consensuar entre els diferents agents aquest enfocament.

No obstant això, una vegada fet això, es pot observar que el propòsit de l’organització és pràcticament l’únic que no canvia. És per això que com a part de l’estratègia i pensant en una planificació a més curt termini, m’agrada representar el business model canvas de l’organització, com és ara, i el business model canvas de com pot anar evolucionant en el pròxim període, per tirar d’ella cap allà. Amb aquesta eina es pot organitzar i imaginar cap a on pot evolucionar l’organització i es poden establir objectius i resultats clau esperats que portin a l’organització a ser el que està cridada a ser.

Fer una revisió anual del canvas i una proposta de què hauria de canviar constitueix un model de planificació estratègica a curt termini que crec que permet adaptar molt millor les organitzacions a la inestabilitat intrínseca del moment que ens ha tocat viure. La simplicitat del model fa que sigui molt més fàcil de transmetre què és el important per al següent període a totes les persones involucrades, el que els permet alinear-se molt millor amb l’organització i tirar totes i tots al uníson en un mateix sentit

Ecosistema d’innovació

Els darrers dies de la meva feina a l’IDI vaig impartir, a càrrec de la Fundació Universitat-Empresa de les Illes Balears, un curs per a doctorands en què es va parlar de dues qüestions: l’ecosistema d’innovació i els programes de suport i polítiques públiques per a la transferència de coneixement. En aquest post només parlaré de l’ecosistema d’innovació, ja que em sembla un element fonamental en qualsevol estratègia d’innovació.

L’ecosistema d’innovació és el terme utilitzat per descriure els diversos actors, parts interessades i membres de la comunitat que són fonamentals per a la innovació (Millard, 2018). Inclou un grup d’actors, activitats i elements (productes i serveis, recursos tangibles i intangibles, recursos tecnològics i no tecnològics), i les institucions i relacions, incloses les relacions complementàries i substitutives, que són importants per a l’exercici innovador d’un actor o una població d’actors (Granstrand i Holgersson, 2020).

Per Klimas i Czakon (2021) es pot definir com l’entorn de cooperació que envolta les activitats d’innovació dels seus actors en evolució conjunta, organitzats a través de processos de coinnovació, i que donen com a resultat la cocreació de nou valor a través de la innovació.

La idea que comparteixen aquestes definicions és que, com les persones, les empreses no poden innovar soles: necessiten un sistema d’entitats independents al seu voltant, i sentir el pols d’aquest sistema a través de les relacions que estableixen per oferir el millor de si mateixes, per fer-se més grans i més transformadores.

Els elements de l’ecosistema d’innovació inclouen:
– Generadors de coneixement: Generen coneixement i impulsen la creació de nous projectes i tecnologies innovadores. Poden ser: Centres de desenvolupament, recerca, disseny, departaments de recerca i desenvolupament a universitats, centres tecnològics, laboratoris, etc.
– Entorn tecnològic i de serveis avançats. Són els que proveeixen recursos (eines, recursos financers, infraestructura, talent, consultoria, entre d’altres) a l’ecosistema per potenciar el desenvolupament de nous projectes innovadors dins o fora del mateix hàbitat. Poden ser consultories, desenvolupadors, entitats bancàries, incubadores, acceleradores, fons d’inversió, centres de formació, espais de coworking, etc.
– Estructures dinterfície. Asseguren la creació d’espais i plataformes perquè els diferents actors col·laborin de manera activa. Tenen per objectiu connectar les organitzacions amb interessos similars perquè puguin aprofitar sinergies i prenguin un impuls més gran entre elles. Poden ser: clústers, càmeres empresarials, consells industrials, secretaries d’estat, institucions, ONG, etc.
– Entorn productiu. El constitueixen les empreses, que tenen com a objectiu portar la innovació al mercat.
– Altres elements. Poden ser, entre altres, promotors (mitjans de comunicació), comunitats dinterès, afectats per lactivitat de lorganització, etc.

Si llegeixes això és perquè t’interessa la innovació, així que t’invito, aquí i ara, a fer un mapa mental dels elements del teu ecosistema. Pensa en el següent:
# Coneixes les persones que hi ha darrere de les organitzacions del teu ecosistema?
# Amb qui tens una bona relació, i per què?
# Amb qui hauries de començar a construir una bona relació?
# Amb qui col·laboraràs per pensar junts el teu proper projecte d’innovació?

En la meva experiència, cada vegada les persones són més accessibles i col·laboratives, i treballar amb altres és la clau per arribar lluny, així que a qui trucaràs avui?